Els meus ulls
Diada de Sant Jordi
Els meus ulls: una història real d'amor entre una veterinària i els seus gossos
La Diada de Sant Jordi és molt més que llibres i roses. És memòria, amor, emoció i històries que ens transformen a través de la lectura.
Avui, des del Centre dels Animals Arasa de Tortosa, volem compartir amb vosaltres una història molt especial.
La Mª Conxa Arasa, veterinària i ànima d’aquesta clínica, ens obre una part molt íntima de la seua vida a través del llibre “Els meus ulls”. Un llibre escrit per ella mateixa que recull la seua experiència amb els animals i tot allò que li han ensenyat al llarg dels anys.
En aquestes pàgines hi trobareu emocions reals, viscudes a través de les seues mascotes, on destaca per damunt de tot una paraula: l’AMOR.
Una història sobre el vincle entre persones i animals. Sobre el que ens ensenyen… i que sovint ens deixa sense paraules. Us deixem aquí el primer capítol.
ELS MEUS ULLS
MªConxa Arasa, 2020
Els considero els meus ulls perquè la seua mirada m’ha perseguit molts anys de la meua vida, m’ha captivat, m’ha parlat i, sobretot, m’ha ensenyat. M’ha ensenyat que no és necessari parlar com ho fem nosaltres per a comunicar-nos, sinó que es pot dir molt i també escoltar, quan ens mirem als ulls. Als ulls d’aquestos animals que viuen només per a tu, els del gos, els del meu gos o gossa, i que per això són els meus ulls.
LETI
Segona quinzena de desembre de 1972 – segona quinzena de febrer de 1975.
La primera mirada amb què jo vaig topar va ser la de la Letícia. El meu pare la va batejar així pel seu significat: Alegria!
No era precisament alegria allò que transmetien els ullets de la Leti, sempre submisos i plens de dubtes, però sí que va ser ella la causa de l’alegria que va omplir la nostra casa durant dotze mesos. Quina mala sort que no arribés a més!
Després de molts anys demanant un gos, primer el meu germà i després fer-ho jo, va arribar la Leti a casa nostra, per sorpresa i a corre-cuita.
Aprofitant que el meu pare estava fent els controls de les granges que portava a Ulldecona, uns veïns de la població van suplicar-li que passés per casa seua a visitar una gossa que havien atropellat i es trobava en molt mal estat. Després d’examinar-la i diagnosticar diverses fractures en tres membres diferents del seu cos, li van demanar per favor que li apliqués l’eutanàsia perquè no els servia per a caçar.
Els hi havia donat una parella jove que vivia a València i, en veure que es feia massa gran i pensant que no cabria al pis, van voler desfer-se’n.
Com es pot fer una cosa així?
En tot cas, ells la van adoptar perquè, en veure-li les taques negres de la pell, van deduir que podria arribar a ser una bona caçadora de la perdiu. Allò que no sabien és que no només tenen taques negres els pointers i els bracs, sinó també els dàlmates!
Com és natural, el primer dia que la van dur a fer ús de l’escopeta, al primer tret va arrencar a córrer el més ràpidament que va poder fins que la van perdre de vista. Quan la van trobar, l’havia atropellat un camió i estava totalment impossibilitada.
Davant de totes aquestes explicacions i en veure el meu pare que la podia guarir o almenys salvar-li la vida, no va dubtar un moment en carregar-la al cotxe i portar-la cap a casa.
Vaig arribar a casa a les vuit de la tarda, l’hora que arribava l’autobús del col·legi procedent de Tortosa. La mamà em va demanar que l’ajudés amb les tasques de la cuina, cosa que em va estranyar molt perquè els dies feiners la única cosa a què ens obligava el meu pare era fer els deures i estudiar abans de sopar. Era la seua obsessió. Curiosament, la mamà em va demanar que sortís fora al patí a buscar un plat i jo, tota estranyada, li vaig preguntar:
Ràpidament la vam traslladar a dintre, a la cuina. El meu pare ens va explicar totes les lesions que l’afectaven i lo llarga que seria la convalescència, però es va guardar per a ell que patia un buf cardíac. Va pensar que així potser la deixaríem fer una vida més normal i no ens obsessionaríem en pensar que qualsevol dia podia aturar-se el seu cor.
– Fora, al pati?
– Sí, sí. I sense tardar– Va contestar ella.
Només obrir la porta, què veien els meus ulls?? Hi havia una gossa molt gran, però solament em vaig fixar en aquella mirada que em va penetrar. Era una mirada de por, de pànic, de dolor, però jo encara no ho sabia, no ho podia reconèixer. Era el primer cop que rebia l’impacte d’aquestos ulls que ja mai deixarien d’acompanyar-me.
Estava gitada, és clar, no podia posar-se dreta, però podia menejar la cua. I ho va fer! Era una dàlmata preciosa, pirata, amb una taca negra gran a l’ull que li ocupava mitja cara. Vaig pegar un crit molt gran, em tornava boja. I els meus pares em renyaven perquè em calmés ja que estava espantant la gosseta! Una gosseta per a qui érem la tercera i última família que tindria!
Això va tardar un any en succeir. Aquella època era difícil pels cardiòpates canins ja que gairebé no hi havia medicació específica. Va ser un any ple de mirades, d’aprenentatge a interpretar-les, a ser correspostes i a comprovar definitivament que, sense un amic o familiar com és el gos, no podria viure mai més. Em vaig fer totalment dependent d’aquells ulls i, si més no, de la seua mirada.
Vaig estar tres dies fora amb el col·legi d’exercicis espirituals a la Casa Mare de Jesús. Aquella tarda la meua maleta va arribar a casa una hora abans que jo. La mamà em va explicar que en veure-la es va posar com una boja a ensumar-la i buscar-me per tot arreu. No va parar fins que em va veure entrar. Llavors, els salts que va arribar a fer, tot i la dificultat que tenia amb la poteta anterior esquerra, eren més alts que jo, fins que en un moment va caure estirada al terra i va començar a respirar amb molta dificultat. La meua mare, espantada, va dir:
– Què li passa?
I jo, capsigrany, li vaig dir:
– Res. Ja veuràs com s’aixeca de ràpid en veure la cadeneta per anar de passeig.
I així va ser. En sentir el soroll metàl·lic es va aixecar de cop i vam anar corrents al carrer. No havíem caminat ni cinquanta metres que va caure estirada al terra al mateix temps que deixava anar un pipi. Jo era una cria sense cap coneixement de res sobre la vida, però en mirar-la als ulls vaig veure que no em deia res.
La Leti era una gossa que tenia dificultat per a l’exercici degut a la seua coixesa crònica arran de l’accident sofert i, acompanyat dels bons àpats que li feia la mamà, s’havia engreixat molt. No obstant, en aquell moment no sé d’on vaig traure forces, la vaig carregar als meus braços com si portés una ploma i vaig començar a córrer cap a casa cridant el papà, que estava atenent uns clients.
– S’ha mort la gossa.
Més tard, jo li vaig preguntar:
– Papà, els gossos quan moren no pesen?
Ell em va respondre:
– Més que mai, d’aquí l’expressió “Pesa com un mort”.
La meua cosina Míriam, que llavors tenia onze anys, encara recorda ara com es va esgarrifar en sentir al telèfon els meus crits de desesperació quan els vam donar la notícia.
Fins aquí el primer capítol.
En el següent, la Mª Conxa haurà d’afrontar un moment difícil: compaginar els seus estudis amb el dol per la pèrdua de la Leti.
Parlem dels anys 70, una època en què no tothom entenia com es podia patir tant per la mort d’un animal… ho entendrien els seus professors?
Si aquesta història t’ha arribat al cor, vine a la clínica i continua descobrint-la amb el llibre entre les teves mans.
Aquesta Diada de Sant Jordi, regala un llibre amb història, ànima… i amb molt d’AMOR!
Clínica Veterinaria Arasa
Telèfon de Contacte
977 446 271
Direcció
Carrer de Vergés Paulí, 27
(43500) Tortosa
Dilluns - Divendres
10:00 - 13:00 / 17:00 - 20:30
Dissabtes
11:00 - 13:00
Ompli el Formulari de Contacte