Gus Miracle

Traducció del text original en anglès de Janice Mann-Clay

Quan mires la seva careta i els seus vius ulls, és difícil de creure que fa un mes estiguessim parlant de la possibilitat de sacrificar el Gus. Estava tan malament que temíem que no sobreviuria i que, si ho aconseguia, estaria tan incapacitat que necessitaria cures constants.

El Gus és un gos meravellós, un brac de pura raça que va acudir a la nostra finca fa tres o quatre anys. Es veu que va perdre el seu amo anterior i va arribar en un estat fatal. El vam guarir, netejar i recuperar. Esperàvem que tornaria marxar per on havia vingut, però sembla que el Gus va decidir que ja n’havia tingut prou de vagar pels camps i va preferir quedar-se amb nosaltres. Es va adaptar a la nostra família de tres altres gossos, quatre moixons i un conill. A poc a poc, es va fer estimar com un membre més de la família.

La majoria de dies, al matí, ens encantava sortir al camp i passejar amb els gossos per un camí tranquil, on no hi hagués massa perill i puguessin córrer lliurement pels pinars que envolten el camí. Era una joia veure el Gus galopant camí amunt i saltant per sobre dels marges de pedra, aletejant les orelles i amb la llengua penjant.

Un dia de passeig, el Gus semblava una mica cansat, no tan animat com sempre. Va seguir al meu costat la major part del camí. Al dia següent no tenia gaires ganes d’anar de passeig. No vèiem quin problema podia tindre, però era tan estrany en ell que vam pensar que alguna cosa no anava bé. El vam portar a la clínica veterinària de la Mari Conxa i vam parlar amb un dels veterinaris. El va mirar però no li va trobar res de malament. Li va donar una injecció de cortisona i vam marxar.

Al dia següent el Gus estava pitjor. Tenia les potes de darerre fluixes i semblava com si no pugués estar dempeus molt temps. El Gus havia deixat de menjar i beure, així que havíem de donar-li aigua amb una xeringa cada mitja hora o així. Al dia següent, quatre dies després de posar-se malalt, el Gus gairebé no podia aixecar-se i es desplomava cada cop que ho intentava. Vam tornar a veure la Mari Conxa, ja que començàvem a estar bastant amoïnats. La Mari Conxa el va tornar a examinar. Estava clar que alguna closa no anava bé ja que tenia les potes molt dèbils, però no hi havia cap signe que indiqués quina era la causa del problema.

A la nit següent, sobre les onze, ens preparàvem per gitar-nos quan ens vam adonar que el Gus no podia aixecar-se de cap manera. No tenia gens de força a les potes de davant ni del darrere. Vam trucar la Mari Conxa i vam portar el Gus directament a casa seva perquè, francament, no n’estàvem segurs que el Gus pugués passar la nit. No es trobava malament ni vomitava, no tenia febre ni res que ens donés una pista sobre la causa d’aquesta malaltia, però estava clar que havia hagut una mena d’atac al sistema nerviós. No tenia sensibilitat ni reflexos, ni gens de força a les extremitats, no es podia moure. Semblava que el Gus no tingués cap mena de control muscular més avall del coll. Havia tingut un greu atac al seu sistema nerviós central.

Tots dos ens temíem que el perdríem. Era un gos tan bo i ens havia donat tantes alegries des del dia que va arribar. Ploràvem i estàvem força amoïnats tots dos. Com pot sobreviure un gos en aquest estat? ens preguntàvem.

La Mari Conxa va suggerir de fer-li acupuntura al Gus, i va dir que havia anat bé en altres casos. No n’estàvem massa convençuts, però vam voler provar-ho. La Mari Conxa va fer la primera sessió d’acupuntura allí i, després, al garatge de casa seva a les 11:30 de la nit, amb el Joan d’ajudant. El Gus no va notar res. El vam portar a casa a sobre el seu llit, esperant el millor i a la vegada tement el pitjor. Vam quedar en portar el Gus a la clínica veterinària per a una altra sessió al cap de tres dies. Penso que tots ens preguntàvem si el Gus continuaria viu per llavors.

El Gus continuava sense menjar ni beure, i no tenia massa interès en res que intentàvem donar-li de menjar. De vegades, s’empassava l’aigua que li ficàvem a la boca amb una xeringa i, de vegades, tornava a sortir gotejant.

És sorprenent que, durant tota la seva malaltia, els ulls del Gus van romandre vius i desperts, i això ens va animar a continuar esforçant-nos. Cada dia, diverses vegades al dia, li estiràvem i fèiem massatges a les potes per tal de mantindre en moviment els seus músculs. El portàvem d’una sala a l’altra, dintre i fora de casa per donar-li coses a mirar. Encara estava interessat en totes les activitats que ocorrien a l’exterior. Quan els altres gossos començaven a lladrar i sortir corrent a barallar-se amb enemics imaginaris, el Gus intentava anar-hi amb ells, i no comprenia que no podia aixecar-se. Vam provar d’aixecar-lo perquè pugués fer un pipí, intentant donar-li pistes i coses per olorar, però no va funcionar. No va fer pipí ni caca durant bastant temps.

Un dels dos va estar sempre amb ell. Durant més de tres setmanes no el vam deixar sol. El vam tornar a portar a la Mari Conxa i li van fer més acupuntura i electroacupuntura per tal d’estimular-li el sistema nerviós i els músculs. Semblava que no hi hagués cap mena de resposta per part del Gus, però sabíem que l’acupuntura funciona silenciosament.

Es va parlar que si no millorava potser hauríem de pensar en sacrificar el Gus. Sabíem que continuar tenint cura del Gus com ho havíem fet no era sostenible durant molt més temps. De tota manera, els ulls del Gus seguien vius i vam pensar que continuava estant amb nosaltres en esperit, així que cada cop que anàvem a la nostra veterinària, vèiem que no estàvem preparats per rendir-nos… “Uns quants dies més”, repetíem, tot i que no ens imaginàvem el que passaria.

En una sessió d’acupuntura em vaig adonar que, si col·locàvem el Gus en una certa posició, podia aixecar el cap. Vaig pensar que si ho provàvem a casa el Gus podria aconseguir beure i menjar una mica per ell mateix. Això va ser de gran ajut, va començar a beure aigua tot sol, però continuava sense tindre molt interès en el menjar, ni inclús en el pernil dolç, que es menjava sense ganes.

Teníem el costum de donar a cadascun dels gossos una barreta de mastegar abans que es gitessin per a passar la nit. Tot i que el Gus no mostrava cap interès en el menjar, els ulls se li van encendre quan va veure que arribaven les barretes. De seguida vam veure que sí que volia la seva barreta. Se la va empassar de cop i va mirar amb uns ulls implorant que li’n donessim una altra. I clar que li’n vam donar una altra! Vam començar a donar-li barretes per incitar-lo a menjar. No solament li donàvem pollastre fresc, també pernil dolç i xoriç… i tot allò que se’ns pasava pel cap per incitar-lo. Vam començar amb una barreta de mastegar per animar-lo a menjar. Vam posar-li una barreta d’aquestes al menjar perquè posés el nas dintre del plat, i va funcionar! L’entusiasme per les barretes ens va mostrar que encara tenia la voluntat de viure, l’ànim i l’alegria de la vida, i això ens va tornar a animar a no rendir-nos.

Aquí va ser quan la cosa van començar a canviar. El Gus va començar a beure i a menjar una mica, a poc a poc. Encara no podía controlar els músculs del cos i al cap de poc trontollava i queia, però se les arreglava tot sol! Penso que va començar a sentir-se millor amb ell mateix.

Mentrestant, havia començat a fer pipí, tot i sense control. Veies que no ho comprenia, i ho odiava. Havíem de rentar-lo i canviar-li el llit, de vegades cinc vegades al dia. En aquest punt, la rentadora no parava. També estàvem constantment intentant idear maneres més fàcils de portar el Gus d’un lloc a l’altre i tenir-ne cura, ja que pesava massa (17 quilos) per portar-lo o perquè un de nosaltres el poguéssim moure sense ajuda.

Va continuar amb les sessions d’acupuntura cada tres o quatre dies. Ja no recordo quantes sessions va rebre o quins medicaments i vitamines li van donar a més de les sessions d’acupuntura. I per suposat, va continuar els exercicis i estirant les potes moltes vegades al dia

Llavors, un dia mentre estàvem fent exercicis a les potes del Gus, vam començar a notar com una resistència. Al principi vaig pensar que era la meva imaginació, però la resistència va continuar i vam començar a notar-la a les altres potes també. L’havíem tingut gitat en una còmoda estoreta, més que al seu llit, ja que tenia més espai i a nosaltres ens era més fàcil transportar-lo d’un lloc a un altre. De sobte ens vam adonar que el Gus ja no estava en la posició que l’havíem deixat. Se les havia arreglat per moure’s per l’estoreta. Òstres! Encara no es podia aixecar-se ni asseure’s, però podia moure’s! A partir d’aquell moment li vam deixar un plat amb aigua, tot i que una mica fora del seu abast per tal d’encoratjar-lo a que anés per ell.

La vegada següent que vam anar a veure la Mari Conxa per una altra sessió d’acupuntura va haver-hi una mica més de millora. El Gus s’aguantava sobre les potes de darrere uns quants segons, i després es desplomava, però era una gran millora. La Mari Conxa va continuar les sessions d’acupuntura i nosaltres vam continuar estirant i fent-li massatges a les potes, i el Gus va continuar millorant!

El vam tornar a treure a fora per intentar aconseguir que fes pipí a l’exterior, però el Gus continuava sense poder controlar aquesta funció o no comprenia allò que nosaltres volíem que fes, però no hi havia forma que fes pipí amb nosaltres aguantant-lo en l’aire.

Llavors, un dia es va aixecar i va caminar, amb les potes tremoloses, un metre de distància de nosaltres i va fer un pipí, va tornar i es va desplomar. Al dia següent va caminar una mica més lluny i va fer caca, però no va poder tornar. Gairebé no podíem creure el que vèiem i vam córrer a portar-lo de tornada. Cada dia el Gus va continuar millorant, tant que a la sessió d’acupuntura següent el vam portar a la clínica en el seu llit com sempre, però el Gus es va aixecar i va saludar cantant a la Mari Conxa, la Nati, l’Aida i l’Ani.

Ara gairebé no creuríeu que el Gus va poder estar tan malament. Tots els dies els gossos ens deperten entusiasmats recordant-nos que és hora de sortir a passejar. No m’importa gens ni mica, ja que és un plaer tan gran veure tots els gossos, especialment el Gus, xalant d’allò més corrent pel camí. Una imatge que temíem no tornar a veure.

Li hem canviat el nom a Gus Miracle. I, per suposat, és oficialment el gos més mimat que us pogueu imaginar. Agraïm la Mari Conxa, la Nati, l’Aida i l’Ani per les fabuloses sessions d’acupuntura que van reviscolar i estimular el sistema nerviós del Gus i que foren, sense cap mena de dubte, determinants en la recuperació del Gus d’aquesta misteriosa i espantosa malaltia. En la darrera sessió el nostre preciós Gus va entrar caminant i va cantar a cada membre de l’equip: la Mari Conxa, la Nati, l’Aida i l’Ani. I estic segura que ho farà cada cop que les vegi. Donem les gràcies a totes elles per la seva miraculosa recuperació!